El cor de Medea

Blog cooperatiu de clàssiques

Prometeu: gosadia i càstig

“Una criatura més noble, més capaç d’alt enteniment, mancava fins aleshores, i que pogués dominar la resta. L’home nasqué, ja sigui que el fes d’una llavor divina aquell artesà de les coses, coma origen d’un món millor, ja sigui que la terra recent i tot just apartada de l’alt èter, retenia alguna llavor del cel amb ella nat; el fill de Jàpet, mesclada amb aigua de pluja, la va modelar a imatge dels déus que tot ho mesuren, i mentre, ajupits, els altres animals miren cap a terra, va donar a l’home uns ulls encimbellats i li va manar de veure el cel i d’alçar fit als estels el rostre. Així la terra, que adés era aspra i informe, per aquest canvi es va cobrir d’inconegudes figures humanes”

 Les Metamorfosis, Ovidi, Fundació Bernat Metge, 1929 (vv 76-88)

El personatge que ens presenta Ovidi no és un altre que Prometeu, el tità de qui tenia referències, segurament, per Hesíode.

En el poeta grec, Prometeu és presentat com el tità filantrop que dóna el foc als homes i institueix el ritual dels sacrificis als déus, és a dir, és el tità que civilitza els homes. D’altra banda, també el trobem associat al mite de la creació de la dona, causa de desgràcies per als homes; però en qualsevol cas Prometeu rebrà el càstig de Zeus per les seves transgressions: no pot morir, però romandrà encadenat al Tàrtar amb una àliga que durant el dia li rossega el fetge que li torna a créixer de nit, fins que Hèracles l’alliberi.

Prometeu és un transgressor davant els déus i aquesta figura de “creador” d’una nova vida que ha de ser castigada per la seva gosadia, la podem seguir al llarg dels temps i de diferents medis. Així doncs, intentaré mostrar i demostrar la pervivència del mite de Prometeu a través de diferents obres: Frankenstein o el nou Prometeu, de Mary Shelley; Frankenstein, del director James Whale (1931); Blade Runner, de Ridley Scott (1982) i El show de Truman, de Peter Weir (1998).

Prometeu crea una nova vida a partir de matèria morta, el fang, de la mateixa manera que el doctor Frankenstein crearà la seva criatura (tant en el llibre com en la pel·lícula) d’una altra matèria morta, cadàvers. L’Eldon Tyrell també crea, a Blade Runner, unes criatures que anomenarà “replicants” a partir del no res, a partir de l’enginyeria genètica, criatures que hauran de servir d’esclaus en les colònies de la Terra a l’espai. El cas de Truman, en El show de Truman, és una mica diferent: el realitzador del reality, en Christof (un nom que evoca a Jesucrist, per tant, al déu-creador judeo-cristià) crea una nova criatura del no-res, tot i que no materialment, sinó televisiva, però que podem considerar la creació d’un nou ésser, al cap i a la fi.

En tots aquests casos trobem un personatge que transgredeix les normes establertes: si Prometeu ho feia amb les normes divines en reptar les normes dels déus, especialment Zeus, el doctor Frankenstein ho fa també amb les normes religioses i morals de la seva societat, comparant-se a Déu; en el cas de l’Eldon Tyrell i d’en Christof la transgressió no és tant de caire religiós, sinó ètic i moral, i és una transgressió que no es produeix en el moment de la creació, sinó que es posa de manifest quan les respectives societats s’adonen de les conseqüències negatives d’aquestes creacions (el grup de replicants Nexus 6 té un seguit d’errades, i, tot i que tenen una durada de vida concreta, cal destruir-los perquè suposen un perill per als humans); en Truman provoca la mateixa reacció en Christof quan vol escapar del reality i, per tant, destruir tot el seu món mediàtic.

I totes aquestes transgressions comportaran un càstig per al creador. Ja hem esmentat que Prometeu es veurà abocat a ésser encadenat eternament al Tàrtar i a que una àliga li rossegui cada dia el fetge que li tornarà a créixer de nit. En el llibre de Frankenstein, el doctor Frankenstein trobarà el càstig en el sofriment continu que li infereix el monstre, que donarà mort al seu germà petit, en William, al seu gran amic, Henry Clerval, i a la seva dona, Elisabeth, a més de veure’s acusat de la mort d’en Clerval i patir presó, per acabar morint d’esgotament durant la persecució de la criatura. En la pel·lícula del 1931 no mor ni Elisabeth, ni el germà del doctor, però sí el seu col·lega que el vol ajudar a acabar amb el monstre i una nena que no té relació amb el doctor; tanmateix, conèixer que és el responsable d’aquestes morts, provoca un patiment malaltís en el Víctor Frankenstein que en representa el càstig. En Blade Runner, l’Eldon Tyrell trobarà el càstig per la seva creació a mans del Nexus 6 líder dels replicants, en Roy Batty, que el matarà abans que li arribi la seva pròpia i imminent mort. Cristoff també trobarà la mort, tot i que de manera professional, en acabar Truman amb la seva vida com a realitzador.

No només pateix el creador per la seva transgressió, les criatures també pateixen. Si en el mite de la creació de l’home per Prometeu veiem que els homes s’aniran denigrant en passar per les diferents edats (or, argent, bronze, dels herois i ferro) i cada cop seran més infeliços i tindran més problemes, també patiran les criatures abans esmentades: el dimoni, com l’anomena en Víctor, del Frankenstein literari pateix pel rebuig de la humanitat i, especialment, pel rebuig del seu creador, i això el portarà a l’odi i a la venjança; la criatura de la pel·lícula Frankenstein també pateix per l’abandó a que es troba en rebutjar-lo el seu creador i per l’assetjament que pateix per part del criat d’en Víctor amb el foc que l’atemoreix; els replicant de Blade Runner pateixen per la seva imminent mort i també perquè es veuen abandonats pel seu creador, l’únic que hauria pogut solucionar el problema; i en Truman pateix en veure que la seva vida no és real, que tot el que l’envolta és fictici, i pateix físicament amb la fòbia a l’aigua que li ha creat en Cristoff per aconseguir mantenir-lo dins l’escenari del reality.

Com es pot desprendre del que hem dit fins ara, creadors i criatures adopten un doble paper, el de víctimes i botxins:

* Prometeu és víctima del càstig de Zeus i botxí dels homes perquè, des del moment de la creació, els condemna a la degradació. Els homes són víctimes d’aquesta degradació, però poden “castigar” els déus no oferint-los sacrificis, no oferint-los menjar.

* En Víctor Frankenstein és botxí en rebutjar la seva criatura, però víctima de la mateixa. La criatura és una víctima de l’abandó del seu creador i, alhora, la causa de la seva destrucció.

* En Tyrell és víctima del replicant, però abans ha estat el seu botxí en condemnar-lo a mort sense cap esperança per a ell. El replicant ha estat la víctima del creador, no pot vèncer la mort, però acaba destruint en Tyrell.

* En Christof veurà la seva vida abocada al no res, però no ha tingut cap remordiment en maltractar físicament i psicològica en Truman. La criatura ha patit la manca d’humanitat del seu creador, però serà qui el destrueixi.

I encara podríem trobar un altre nexe d’unió entre el mite de Prometeu i les obres a què fem referència: la figura de la creació, una mena de “superhome” que anirà perdent el seu poder d’una o altra manera. En el mite, l’home creat per Prometeu es situa en l’edat d’or, una edat en què l’home no pateix per res, viu en una completa bonança, però que, com hem dit abans, anirà perdent:

“Primerament va néixer l’edat d’or, que sense cap mena de regent, espontàniament, sense llei, practicava la fe i la justícia. No havia càstig ni por, ni paraules d’amenaça eren llegides en taula de bronze (…)La primavera era eterna, i plàcids, amb tebis oratjols, acariciaven els Zèfirs les flors nascudes sense llavor; aviat llevava encara collites la terra sense llaurar i el camp no renovat s’esblanqueïa de gràvides espigues. Rius de llet, rius de nèctar corrien aquí i allà, i rossa mel degotava del verd coscoll”

Les Metamorfosis, Ovidi, Fundació Bernat Metge, 1929 (vv 89-112)

En el Frankenstein de la Mary Shelley, la criatura es pot interpretar com a un “superhome”, més fort, més alt, més flexible que la resta i molt intel·ligent, com ho demostra que aprèn a parlar, llegir, escriure i altres habilitats, tot sol. Ple d’amor i bones intencions, però, el dimoni és repulsiu físicament. La bonança que vivia gaudint de petites coses, com el cant d’un ocell o amb els seus progressos, es veurà destruïda pel rebuig de la gent i convertirà els seus sentiments inicials en odi i venjança, procés que veurem en els capítols XI al XVII de la novel·la.

El monstre d’en James Whale també resulta repulsiu físicament, tot i ser també extremadament fort, fet que es demostra en veure la seva complexió física i el fet que necessita una dosi triple de barbitúrics per a calmar-lo, dosi que haurà de ser augmentada progressivament per a aconseguir l’efecte esperat. Però aquesta criatura no és intel·ligent, amb el que resulta un ésser encara més degradat, i més repulsiu, si pensem que el seu cervell és el d’un criminal.

En Blade Runner tornem a trobar aquella figura que hem anomenat “superhome” del mite: en Roy Batty és un ésser bell, molt fort i molt, molt intel·ligent; podria haver tingut (en altres circumstàncies) una vida plena de satisfaccions. És el líder dels replicants que s’han rebel·lat i troba la manera d’arribar al seu creador, tancat en la seva “torre” i pràcticament inaccessible. Considera en Tyrell com al seu pare i només vol que li permeti viure; en no ser possible, l’odi i la venjança faran que el mati i les seves esperances acabaran amb aquest fet.

Finalment, en Truman es podria considerar, en aquest aspecte, el més proper a l’home del mite: sense tenir en compte ni l’aspecte físic, ni la seva capacitat intel·lectual, en Truman viu sobre una terra creada per a ell, a la seva mida, on no pateix gairebé cap preocupació, on tot li és donat. Però el creador no va poder controlar un petit detall: en Truman estima i és estimat, cosa que el portarà a plantejar-se detalls de la seva vida quotidiana que abans se li escapaven, el portarà al dolor, al rebuig del creador, però aquesta vegada la criatura no serà destruïda.

diumenge, 16 gener 2011 - Posted by | Pervivència clàssica

2 comentaris »

  1. feliiicidaaddeeeess, bbuennnn trabajjjo, exXXxccelentttttee

    Comentari per xixi | dimecres, 16 Novembre 2011

  2. Moltes gràcies! Per cert, ens coneixem?

    Comentari per elcordemedea | dimecres, 16 Novembre 2011


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: